Presentació.

Benvinguts al blog de L’Arbre de la Llibertat i altres històries, un projecte a l’espai públic en el barri de Gràcia (Barcelona) realitzat per Mariano Maturana i Consol Rodríguez, amb la col·laboració de Sala d’Estar i Xarxa d’intercanvi de Coneixements (XIC).

L’Arbre de la Llibertat i altres històries, s’articula entorn la història llibertària de Gràcia i proposa una sèrie d’accions i recorreguts pels llocs on han succeït fets significatius de la història i l’esperit llibertari a la Vila.

Durant el curt període de temps que abasta de 1821 a 1823, Gràcia va ser una població autònoma. A partir de 1823 i fins a 1850, hi vivien uns 13.500 habitants, va ser annexionada a Barcelona. Al 1850 va recobrar la seva independència municipal, fins que al 1879, ja amb 62.000 habitants, va ser definitivament absorvida per Barcelona.

La instal·lació de fàbriques textils i diversos tallers al segle XIX, configuriarien una població essencialment obrera, que va inclinar-se en un principi cap el federalisme i posteriorment cap l’internacionalisme, el socialisme i l’anarquisme.

Però no hem d’oblidar, per molt que alguns així ens ho volguen fer fer, el paper que va tenir el barri de Gràcia en el procés històric que va conduir al triomf de l’anarquia amb la revolucio de juliol de 1936.

En la segona meitat del segle XIX van sorgir les primeres publicacions anarquistes que tindran importància cabdal a l’hora de donar a conèixer el pensament anarquista espanyol. Van ser veïns del barri qui van fundar aquestes publicacions. L’existència en el barri d’artesans independents va estar en l’origen d’aquestes publicacions, que eren moltes vegades producte d’iniciatives personals amb el suport d’un petit cercle de col·laboradors.

Van ser aquestes publicacions les que van fer que molts estrangers, anarquistes perseguits en els seus països, arribessin a Gràcia a la recerca de suport per a propagar les seves idees. Així, tenim l’exemple d’Errico Malatesta i Paolo Schicchi; aquests contactes van sorgir gràcies a la premsa anarquista del barri. El recorregut marcat al mapa de la nostra passejada marca com un dels molts punt d’interés el carrer de la Culebra (actualment carrer Francisco Giner) a on van tenir lloc gran part d’aquestes activitats.

Barcelona era la ciudad ideal para buscar refugio. Populosa urbe industrial, el movimiento anarquista se había desarrollado a la sombra de las chimeneas de sus fábricas textiles y contaba con un fuerte contingente de afiliados a sus organizaciones que no dudaban en prestar apoyo y solidaridad a sus hermanos perseguidos. Sin embargo, más que la ciudad amurallada, el refugio lo proporcionó, casi siempre, una rica villa situada muy cerca: Gracia.

Paco Madrid, La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil, Volumen I Tomo 1 Análisis de su evolución, 1869-1930, Tesis de Doctorado Año académico 1988-1989, Universitat Central de Barcelona, Facultad de Geografia i Història, Departament d’Història Contemporània

Volem que aquest projecte sigui també un recordatori del company anarquista i veí del barri Abel Paz, escriptor i historiador, biògraf de Buenaventura Durruti, mort dilluns 13 d’abril de 2009 a l’edat de 87 anys. Al costat d’ell treballàvem en aquest projecte.

Precisament, Abel Paz va compartir una de tantes reflexions amb nosaltres, Paz era de l’opinió que l’anarquisme andalús va néixer en el camp, entre els jornalers assalariats, i l’anarquisme català va néixer entre els obrers de les fàbriques. Un detall singular de la Vila de Gràcia és que els obrers anarquistes de finals del segle XIX i principis del XX van defensar les idees anarcocomunistes, fent costat a la federació d’Andalusia.