3. Societat Progressiva Femenina, 1898.

Al carrer Sèneca número 2 va tenir la seva primera seu la Societat Progressiva Femenina. Neix a partir de la Societat Autònoma de Dones, fundada per tres dones veïnes de Gràcia: Ángeles Pérez de Ayala (poetessa, escriptora, activista feminista maçona i lliurepensadora sevillana, de família benestant), Amalia Domingo Soler (també sevillana, de família humil, lliurepensadora, masona i espiritista) i Teresa Claramunt (nascuda a Sabadell, de família treballadora, lliurepensadora, maçona i anarquista). La Societat va mantenir-se activa fins el 1920, traslladant-se el 1900 al carrer Torrijos número 7.

Bàsicament reunia a membres de la lògia Constància, que tenia el seu nucli més important a Gràcia. Les tres fundadores van ser tres activistes feministes que van defensar l’emancipació moral, intel.lectual i econòmica de la dona, la igualtat de sexes, denunciant la seva situació de doble opressió i explotació com a dona i com part de la classe treballadora de la seva època. Reclamanven una societat republicana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

La Societat neix de la lluita activista feminista d’aquestes dones, i és un lloc de trobada i de difusió de cultura i coneixement.

Des de la Societat Progressiva Femenina, fundaran una escola laica al barri del Raval de Barcelona per a dones que no podien tenir accès a l’educació. L’escola va tenir primer seu al carrer Hospital núm 114 i després al carrer Cadena núm 6, a on també va ser coneguda amb el nom de Guttenberg.
La Societat Progressiva Femenina tenia el seu propi òrgan, fundat el maig de 1906, El gladiator, uns anys més tard anomenat El gladiator del lliure pensament.

Teresa Claramunt (1862-1931), anarquista catalana, va néixer a Sabadell, de família obrera, de molt jova va començar a treballar com a obrera del tèxtil. Va participar a @la vaga de les set setmanes@, cosa que va marcar l’inici del que seria la seva trajectória política i vital. Donada la seva condició de dona i obrera, no només pren conciència molt aviat de la seva condició, sinó quededica els seus primers anys a fomentar l’associacionisme obrer i, en particular, a la creació d’associacions de dones obreres, a on la dona pogués operar sense la tutela de l’home.

De ben jova va traslladar-se a viure a Gràcia, a on se li van conéixer diversos domicilis: carrer Aurora núm 12 (actualment carrer Mozart), carrers Bonavista i Mariana Pineda. Propagandista infatigable i autora de numerosos articles, amb una gran capacitat de convocatòria i mobilització, va lluitar en defensa de la igualtat entre els dos sexes des d’una perspectiva socioeconòmica i apolítica. Van ser nombrosos els seus articles en revistes i en periòdics de l’època queixant-se de la situació de la dona. Segons Teresa Claramunt, l’alliberament de la dona havia de ser obra d’elles mateixes, i si la dona no s’alliberava del jou de la religi’o, del patriarcat, de la incultura, sempre seria un obstacle per l’altre alliberament al que aspirava, l’alliberament de la classe treballadora.

Moltes de les activitats que va portar a terme van ser clandestines degut a la brutal i corrupta repressió policial, és per això que hi ha infinitat de detalls de la seva vida que es desconeixen.
En 1905, va escriure LA MUJER. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del obrero i, tot i que ja han transcorregut cent anys des de la seva publicació, encara avui dia ens trobem amb no poques situacions denunciades en el seu moment per Teresa Claramunt.

La principal causa del atraso de la mujer está en el absurdo principio de la superioridad que el hombre se atribuye. Sobre esta base falsa se constituye la sociedad actual; y por tanto, los resultados forzosamente tenían que ser contrarios a todo bien común.

Extendiéndose hasta caer en el vergonzoso extremo de dividirse los hombres en clases y subclases éstas hasta el infinito, por la separación que crea el torpe afán de excederse cada uno con los demás. Una vez cultivados por los hombres los antagonismos de sexo, los frentes habían de envenenar su espíritu, haciéndolos despóticos y tiranos con sus semejantes. Empezaron siéndolo con las mujeres por ser más fácil, pero luego el afán de dominar les ha hecho feroces.

La mujer es y ha sido para el hombre un ser incapacitado para todo y, salvo muy honrosas excepciones, nadie durante tantos siglos la ha defendido de esa usurpación de facultades. Se la ha considerado como el eterno niño.

Provisto el hombre de falaces recursos, han continuado viendo a la mujer un ser inferior, y entronizado en su orgullo la ha llamado y le ha dicho: “Yo soy tu amo y señor; tú no puedes intervenir en los asuntos públicos, porque no posees el talento necesario; tú no puedes legislar, ni siquiera disponer de tus bienes, porque te hemos reconocido incapacitada. Tú, hija o esposa, has de ostentar mi nombre, igual que ostenta el perro en el collar o el caballo en la manta que le cubre el lomo; así como estos animales si pudiesen hablar, dirían “yo soy de fulano”, así también debes decir tú “yo soy fulana de fulano”; y tus hijos llevarán mi nombre, me pertenecerán. Eres mía en el sufrimiento, eres mi esclava”. Soltera lo eres de tu padre, casada pasas a serlo del marido y ambos te hacemos depositaria de nuestra honra que conservaras como conserva la gaveta el dinero que en ella depositamos. Tanto el marido como el padre tendremos derecho a matarte si con tus actos manchares nuestro nombre; y si el nombre te lo entregamos deshonrado tú debes ocultarlo, aceptándolo con sumisión y respeto. No tienes derecho a quejarte y menos a castigarnos como te castigamos nosotros, porque nosotros tenemos la libertad de que tú careces y nos es permitido sin desdoro lo que en tí merecería todos los reproches y los castigos más crueles.

Teresa Claramunt: LA MUJER. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del obrero.