5. Detencions entre 1880 i 1900. Escola Los Idealistas Prácticos, 1933.

El carrer Bonavista va ser on va tenir seu el grup d’afinitat i l’escola racionalista Los Idealistas Prácticos. El seu fundador va ser Félix Martí Ibáñez.

Félix Martí Ibáñez va ser pioner a l’abordar la sexologia en la dècada dels 1930 des del seu consultori en el barri de Gràcia, al carrer Benet Mercadé. Anarquista i membre de les JJ.LL., va ser Director General de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya –just en el moment en què Frederica Montseny, la primera dona ministre d’Europa Occidental, era Ministre de Sanitat–, impulsant una tasca de reorganització dels serveis sanitaris i engegant un nou sistema de medicina social i preventiva. Entre els seus projectes destaca la creació de “deslliuradors” per a prostitutes, la creació de centres d’informació sexual per a joves i d’un Institut de Ciències Sexuals. Va ser autor de la primera llei sobre interrupció voluntària de l’embaràs aprovada per decret de la Generalitat al desembre de 1936 únicament a Catalunya.

Després de la derrota republicanala Guerra Civil, va aconseguir fugir als EUA, on es va convertir en professor universitari i editor del Medical Doctor News Magazine, la revista mèdic-cultural de més impacte en aquella època.

Com escriptor, la seva obra tracta temàtiques que van des de la història de la medicina, la psiquiatria, la sexologia mèdica, fins a novel·les i contes infantils, en anglès i castellà.

•••

També al carrer Bonavista va viure una família cabdal pel desenvolupament de les activitats del nucli anarquista de Gràcia, la família Borràs-Saperas.

Martí Borràss Jover va néixer a Igualada, de família treballadora, el seu pare era teixidor. Va instal·lar-se a Gràcia de jove, en algun moment de la seva vida (amb poc més de vint anys), a on sovint va canviar de domicili (els anarquistes de l’època eren arbitràriament perseguits i acosats per una policia brutal i corrupte), i a on va exercir la professió de cordoner i treballador del calçat.

Gràcia era aleshores un municipi independent de Barcelona i constituïa un important centre fabril de la indústria cotonera, amb dues fàbriques tan importants com el Vapor de Vilaregut (Vapor Vell, carrer Perill amb carrer Torrent de l’Olla) i el Vapor Puigmartí (Vapor Nou, de l’enderrocament del qual es va fer la Plaça del Poble Romaní i del qual encara en queda la xemeneia), que precissament el 1841 havia viscut un intent d’acte ludista contra el nou vapor importat d’Alemanya i que acabaria totalment incendiat el maig de 1876.

El 1877 vivien a Gràcia uns 34.000 habitants, que el 1897 ja serien uns 50.000. Una vila tan gran amb un contingent tan considerable de treballadors havia de generar un moviment obrer actiu i un corrent anarquista poderós.

Segons paraules de Pere Coromines:

Per aquell temps Gràcia era la seu de l’acció directa, la capital d’Europa per als revolucionaris anarquistes. Allí els Pallàs i els Salvador i els Borràs, els Noguer i els Sunyer tenien els seus cataus, on es reunien en grups de cinc o sis o de set sens altres pacte social que el nom. Els Malato, els Angiolillo i el Sautarel acuiden de França, d’Itàlia i de Rússia a refrescar l’audàcia anarquista.
Obres completes, Barcelona: Editorial Selecta, 1972, p. 1540

Alguns dels domicilis a on va viure Borràs a Gràcia: carrer de Colom, 12, 1er 2a (avui carrer Ferrer Blanes); carrer de la Lleialtat 6, 3er, taller (també seu de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola, actualment carrer de la Fraternitat); carrer de Santa Rosa, 30, botiga; carrer Torrent de les Flors (no se sap núm.); carrer de Bonavista, 27, 4rt 1ª.


El carrer Bonavista va ser el darrer domicili de Martí Borràs, a on vivia amb la seva dona Francesca Saperas Miró (1851-1933) i les seves cinc filles: Salut, Antonieta –que va morir jova–, Mariona, Mercè i Estrella i a on va ser detingut acusat d’estar implicat en l’atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos (23 de setembre de 1893) perpetrat a la Gran Via, tot i que el responsable de l’atemptat, Paulí Pallàs, no només no va oposar ressistència en ser detingut sinó que es va confesar únic responsable i autor material de l’atemptat.

Paradòjicament va ser detingut pocs dies després de l’execució de Paulí Pallàs (que en ser afusellat va pronunciar les premonitòries paraules “La venganza será terrible”), va ser empresonat i va cometre suicidi el 9 de maig de 1894. Sord com era, i no soportant la pressió de l’empresonament i les tortures a les que era sotmès al Castell de Montjuïch, va ingerir una capsa de mistos no sense abans escriure una bella i lacònica carta (amb data 7 de maig de 1893) adressada a la seva dona, Francesca Saperas, i les seves filles.

A partir del seu empresonament i mort, la seva família, amics i coneguts van ser assediats i acusats per la policia d’actes violents i atemptats en els quals no només no estaven implicats, sinó als que eren contraris per qüestions de principis i convenciment.

Entorn l’atemptat de Canvis Nous, Tomàs Ascheri (jove anarquista Marsellès de pares italians que Francesca va acollir a casa seva, de 28 anys, els dos es van enamorar, tot i que Francesca estava a prop dels 50 anys) va ser detingut en relació a l’atemptat, detingut i torturat al Castell de Montjuïc junt a molts altres. Va ser acusat de ser-ne l’autor material, processat, condemnat, i executat el 4 de maig de 1897.

El seu empresonament comporta el de Saperas, la seva filla Salut i Lluís Mas –promès de Salut– i Joan Baptista Ollè –promès d’Antonieta–, tots tres homes torturats, condemnats, els dos primers executats. Ells, però, no van ser-ne les úniques víctimes de les razzies contra els anarquistes de la policia, brutal i corrupta.


La tarda abans de l’afussellament d’Ascheri i Mas, dues hores abans, Francesca i Salut es veuen obligades a casar-se amb els seus companys. Salut espera un fill de Mas –que s’havia tornat boig com a conseqüència de les tortures–, que va néixer més tard a la presó, i cerca amb el casament el neixement en la legalitat del nadó. De la mateixa manera, Francesca Saperas cerca amb el casament amb Ascheri recuperar les seves filles que havien estat donades a beneficiència en el moment de la seva detenció.

Mare i filla havien estat condemnades a un any de presó per l’atemptat de Canvis Nous. El 12 de juny de 1897, les dues dones són deixades a la frontera francesa amb un contingent de 49 expatriats. Van instal·lar-se a Marsella, en plena campanya internacional de protestes per l’arbitriaretat de les detencions, per les tortures i per les execucions de l’ignominiós “procés de Montjuïch”. Antonieta, de 16 anys quan van detenir la mare i la germana gran el 1896, s’havia quedat al càrrec de les dues germanes més petites.

Francesca i Salut tornen de l’exili després d’un any, en virtut de l’indult del 17 de desembre de 1897, quan van ser autoritzades a tornar a Barcelona, i finalment ho van poder fer a finals de febrer de 1898. Mentrestant, a França, Salut s’havia unit a Octave Jahn, notable activista anarquista francès.

El 1898 Francesca acull a Francesc Callís Calderon a casa seva al carrer Tallers al barri del Raval, un altre dels martiritzats i condemnats de Montjuïch i el darrer en ser indultat el 1900. Callís es va suicidar el 1907 tirant-se daltabaix del balcó a causa de la seva impossibilitat de superar les gravíssimes seqüeles dels sofriments passats a Montjuïch.

L’any 1912 Francesca se’n va a viure a Buenos Aires amb el seu gendre Josep Fontanillas i la seva filla Mariona fins mitjan 1914. Després viurà a Mèxic amb Salut, i el seu fill i Octave Jahn (1919-1923), tots dos homes moren lluitant per la revolució mexicana.

Des del 1923, Francesca viu a la seva casa al Raval (carrer d’en Robador, 32, 2on), que mai no va deixar de ser el refugi de sempre, a on mor de vella a l’edat de 82 anys el 21 d’agost de 1933. Salut va patir la Guerra Civil i l’exili, i va morir a l’hospici de Salpetière de París, a on vivia recollida el 1954 també a l’edat de 82 anys.


La filla de Maria Borràs Saperas, Antonia Fontanillas Borràs, viu avui dia a França a on va marxar durant la dictadura franquista. Volem agrair-li la seva col·laboració i els documents que ens ha facilitat en relació al nostre projecte. Des del seu actual domicili, amb data 26/04/2009, ens escrivia les següents línies:

Compañeros:

(…)

Existe una última carta de Borràs, muy emotiva, despidiéndose de su compañera Francisca Saperas y de sus hijas dándoles buenos consejos de cómo luchar, con una frase muy bella, al comunicarles que se va a suicidar:

(…) “ Tal vez vosotras, queridas esposa e hijas, veáis tiempos mejores, donde la lucha por la vida sea menos encarnizada, siendo tal vez un hecho la fraternidad humana: trabajad para ello tanto como podáis, pero por medio del convencimiento, como lo he hecho yo: porque debéis tener entendido que el bien y la libertad, lo bueno y lo bello, cuando son impuestos por la fuerza, dejan de ser lo que son por convertirse en lo peor del mundo para los que no lo adminten.” (…)

Cuando leí esta carta me sentí completamente identificada con mi abuelo y el consejo que os doy es el mismo que Borràs le dio a sus hijas. Tenemos derecho a denunciar la injusticia, a propagar la posibilidad de un mundo mejor, a demostrarlo a través de bellas experiencias y, sobre todo, de la propia conducta.

(…)