9. La revolta de les Quintes, 1870.

Després de l’abdicació obligada d’Isabel II i la promulgació de les Corts Constituents el 1869, el govern provissional, amb mires a aconseguir la neutralització de les Juntes Revolucionàries, havia acceptat alguna de les seves reivindicacions com per exemple la supressió dels consums i les Quintes. De fet, les abolicions de les Quintes figurava en el programa progressista de Prim.

Així, un dels primers actes de la Junta Revolucionària de Barcelona va ser la supressió de les Quintes (les Quintes era un sistema de reclutament militar consistent en la incorporació a files de 1/5 part dels homes útils d’una província, elegits per sorteig. Funcionava com un impost, és a dir, de tenir diners hom podia evitar l’ingrés a files pagant una redempció al govern). Però, una vegada al govern, Prim va oblidar-se de la seva paraula. Militar com era, el març de 1869 va decretar una lleva de 25.000 homes amb la intenció d’incrementar la guerra contra els sublevats a Cuba i els insurrectes de Puerto Rico. Paral·lelament el govern tornà a gravar els consums sobre porductes bàsics com la sal i el tabac. El descontent popular es va estendre fins al punt que els polítics republicans es van veure obligats a incitar insurreccions contra el govern. Així mateix va ser una reivindicació assumida pel neixent moviment obrer internacionalista que denunciaven les lleves de les Quintes com el que eren: un impost de sang per als pobres i un impost de diners pels rics.

A principis de 1870 es crea la Lliga contra les Quintes iel Centre Federal de Societats Obreres convoca a Barcelona manifestacions. A Madrid, Prim és apedregat mentres passeja a cavall amb el seu fill de 8 anys. Res no va servir contra la decisió de Prim, que el 30 de març de 1870 decreta una segona lleva de 40.000 homes. A principis d’abril, quan s’intenta portar a terme les Quintes, esclaten els motins a Vic, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Sant Celoni, Martorell… essent a les viles del Pla de Barcelona a on la revolta cobra més intensitat. Els motins comencen amb l’assalt de l’Ajuntament de Sans el 4 d’abril per unes 2.000 persones, la majoria  dones treballadores. Es cremen els bombos i les llistes destinats al sorteig de quintos; en els incidents mor a trets el segon alcalde i és ferit l’alcalde.

Les dones toquen a sometent des del campanari de l’església de Santa Maria, s’estenen les revoltes, els revoltats aixequen barricades i els militars comencen els bombardeigs del poble des de la muntaya de Montjuïch. Des de Bacelona, el capità general Eugenio Gaminde declara l’estat de guerra a tota la província. La revolta s’estén ràpidament als pobles de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals a on també s’ocupen els ajuntaments i es cremen les llistes i els bombos dels sorteigs. Però va ser a la Vila de Gràcia a on la revolta contra les Quintes va tenir major intensitat. El 4 d’abril de 1870, és el dia en el que està previst el sorteig dels quintos, la Marieta, nom amb el que s’havia batejat la campana de la Torre del Rellotge de Gràcia, comença a tocar a sometent. Unes 300 dones assalten i saquejen l’Ajuntament (Casas Consistoriales) i organitzen una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on cremen bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.


L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.

L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.

A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar’se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir. El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poble Nou.

Prim, malalt, seguia els esdeveniments des del llit, i va haver de pagar el seu preu polític: algunes autoritats locals van desobeir les ordres del govern, com ara l’Ajuntament de Barcelona, que va fer l’impossible per impedir l’ingrés a files dels sortejats tot pagant les redempcions dels quintos.

Per uns dies, però, la Vila de Gràcia va restar en mans dels seus vilatans, i el canó i la campana han restat símbols de l’energia i ressolució d’aquest poble. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuitat fins el 1834. A la capçalerà de La Campana de Gràcia de 1901, que reprodueix la Torre del Rellotge i la data 1870, es pot llegir:

Barcelona és la ciutat industrial més gran d’Espanya, i la seva històra enregistra més lluites de barricades que qualsevol altra ciutat del món.
Friedrich Engels, Els bakuninistes en acció, 1873

En un futur no llunyà es produirien nous motins contra les Quintes. Els més importans van ser les revoltes a Barcelona del juliol de 1909 —la Vila de Gràcia ja havia estat definitivament annexionada a Barcelona—, conegudes com la Setmana Tràgica quan la ciutat es va omplir de barricades contra la ignomínia i més de 80 edificis religiosos i convents van ser cremats.