11. Carrer del Canó. El canó dels carbonaris, 1870.

Els carbonaris van ser lògies maçòniques radicals que es van organitzar a partir dels anys 20 del segle XIX. Encara que van tenir el seu origen a Nàpols el 1820 —es considera a l’italià Giussepe Mazzini com a fundador— a Espanya es van expandir a partir de 1821. Només admetien al seu si els revolucionaris extremistes i agosarats.

Van estar relacionats i van col·laborar amb els comuners espanyols, al costat dels quals van compartir posicions democràtiques i populars que els van separar definitivament de les lògies maçòniques tradicionals. Mentre la francmaçoneria s’acontentava amb la lluita contra el despotisme reial o eclesiàstic i acceptava la monarquia constitucional, com el cas de Prim després de la revolució de 1868, els comuners i carbonaris radicals lluitaven per la república popular. Entre els seus partidaris no hi va haver homogeneïtat social, els seus dirigents venien de les professions liberals tot i que els militants de base provenien de les files dels artesans, obrers i petits propietaris.

Els comuners i carbonaris van anar evolucionant cap a postures democràtiques i republicanes. Lluitaven per la llibertat política: llibertat de pensament, d’expressió, de reunió. Consideraven que aquestes llibertats fonamentals eren imperatives per millorar la situació social. No és casualitat que un dels màxims exponents de la Carboneria a Espanya —Francisco Díaz Morales— es convertís, després de 1823, en un dels primers socialistes utòpics espanyols.

L’opinió dels liberals maçons afrancesats que provenien de les classes altes estava en contra d’incloure sectors de les classes baixes, treballadors i artesans en la transformació política. La baixa extracció social i la seva associació amb el poble pla dels seus membres era motiu d’escarni per part dels seus oponents liberals. Se’ls retreia que reclutessin membres dels sectors més baixos de la societat. Per a botó de mostra un escrit de M. J. Quintana, un conegut maçó de l’època, on es “descriu” una lògia carbonària “… figuraba, como era regular, lo más ruin y cobarde que hay en esta ciudad, un albañil, un zapatero, un tripero, un carnicero, un relojero, etc. y elevaron a la corporación (la masonería) toda la codicia y la envidia de su miseria, y toda la indecencia de su condición y costumbres habituales”.

Un problema a l’hora de definir els carbonaris és l’escassa informació que es té de primera mà sobre ells, perquè estaven constituits com a societats secretes que es van mantenir durant molts anys en la clandestinitat de les lògies prohibides per la monarquia. Els historiadors oficials els han atribuït innombrables conspiracions i revoltes, però és possible que moltes d’elles hagin estat propaganda maçònica i monàrquica per desprestigiar els seus ideals democràtics i populars.

Durant la revolució de La Gloriosa de 1868 aquestes lògies van ser tolerades novament, sortint d’aquesta manera de la clandestinitat i podent manifestar-se públicament. En aquest context cal entendre els carbonaris del carrer Canó, que van ser afusellats a la Plaça del Sol al peu de l’Arbre de Llibertat, per haver-se enfrontat a les tropes espanyoles defensant els seus ideals. Els carbonaris van instal·lar un canó de campanya que ocultaven per defensar una de les barricades aixecades contra l’exèrcit a Travessera durant la Revolta de les Quintes, amb el qual van impedir durant un parell de dies, causant diverses baixes entre els soldats, que la tropa entrés a Gràcia des del carrer Gran.