16. Col·lectivització de la fàbrica Elizalde, 1936.

Joan P. Fàbregas, representant de la C.N.T. a la Generalitat de Catalunya el 1936, va ser l’autor del vocable “col·lectivització” que avui es pot considerar un sinònim d'”autogestió”. El 19 de juliol de 1936 tot just en fracasar el cop militar a Barcelona es va iniciar la realització més acabada d’organització socialcomunista (o socialista) que registra la humanitat, superant amb escreix les realitzacions de la Comuna de París o dels Soviets de la revolució russa. La revolució espanyola, especialment a Catalunya i Aragó va consistir en l’ocupació i gestió dels mitjans de producció en major o menor grau pels propis treballadors. Les fàbriques i empreses van ser majoritàriament abandonades pels seus propietaris que van fugir temorosos pel que els pogués passar a les mans dels treballadors en armes. Encara que també cal dir que en moltes petites i mitjanes empreses els expropietaris van fer causa comuna amb els treballadors i van passar a formar part d’empresa col·lectivitzada.

La Revolució del juliol de 1936 va tenir dos aspectes clarament distintius quant al model socialista utilitzat depenent del lloc en el qual es dugués a terme: bé en petits nuclis urbans o a les grans ciutats. En determinades poblacions —recordem que aleshores la major part de la població vivia en els pobles—, es va socialitzar tant la producció com la distribució i el consum a moltes localitats arribant a posar-se en comú tots els mitjans de producció —terres i indústries—, van abolir-se els diners en una primera etapa i es va practicar “la toma del montón” (el poble ajuntava tot el que es produïa en una mena de fons comú o pila i cadascú agafava el que necessités per a viure). En altres localitats es va practicar una economia mixta, coexistint la propietat comunitària amb la propietat privada dels mitjans de producció. Aquest últim cas va ser el que més va abundar. A les ciutats i poblacions grans es van socialitzar part de la producció i la distribució, però no el consum. A les ciutats les empreses “autogestionades” pels mateixos treballadors pagaven un salari, en molts casos aquest salari era familiar, és a dir, depenia del nombre de membres que compartien la unitat familiar dels membres que treballaven. Es va fer realitat la màxima anarcocomunista que plantejava que de cada un segons les seves capacitats, a cada un segons les seves necessitats.

Todas las grandes industrias de Barcelona habían pasado a manos de la C.N.T.: La CAMPSA, la FORD Iberia, Fomento de Obras y Construcciones… todas estaban dirigidas por los trabajadores anarcosindicalistas. Y lo mismo ocurrió con los servicios básicos  agua, gas y electricidad. Así pues Barcelona se convirtió en una ciudad proletaria.

Hugh Thomas: La guerra civil española

Al barri de Gràcia la fàbrica més important, la fàbrica Elizalde, va ser col·lectivitzada. La col·lectivització va significar que la fàbrica funcionés de manera més eficient i pogués ser reconvertida ràpidament d’indústria especialitzada en la fabricació de motors d’avió a indústria de guerra per satisfer les necessitats bèl·liques de la II República Espanyola durant la Guerra Civil contra la dreta espanyolista representada per Franco i aliada dels nazis alemanys i feixistes italians. Motiu pel qual els nacionalistes catalans d’Estat Català i Esquerra Republicana i els comunistes del PSUC, aliats de Stalin i cecs seguidors de la seva política contrarevolucionària van criticar constantment aquesta forma d’organització econòmica i van fer tot el possible per restaurar la propietat privada dels mitjans de producció. Aquesta política acabaria per imposar-se després de desarmar les milícies d’obrers i camperols i imposar l’organització d’un exèrcit regular que es va caracteritzar per la seva ineficàcia i va conduir finalment a la derrota republicana i a la fi de la independència catalana.

Moltes grans empreses es van col·lectivitzar integralment com la Vulcano, La Torras, la Burnet, la Davis o la maquinista Terrestre i Marítima. En la CAMPSA, per exemple, es va nomenar un Comitè Obrer de Gestió format per sis membres. Es va acomiadar l’antic director per ser partidari de la causa feixista i la resta de directius van quedar incorporats a l’empresa autogestionada. La Ford i la General Motors van ser col·lectivitzades a primers d’agost de 1936. La Companyia Transatlàntica es va confiscar el 27 de juliol i es va nomenar un Comitè Obrer.

Tot el ram de Llum i Força va ser confiscat a Barcelona els primers dies de juliol de 1936 doblant-se les reserves en 5 mesos amb 100 milions de kw sobrants que van permetre el desenvolupament de la indústria de guerra. Les companyies d’aigua i gas també van ser col·lectivitzades a finals de juliol. La indústria Tèxtil a Catalunya alimentava a uns 40.000 treballadors i les seves famílies en començar la revolució. Al principi allà on els empresaris no havien marxat es van formar Comitès de Control Obrer i a les fàbriques els propietaris de les quals havien fugit es va practicar l’autogestió integral.

A Catalunya, els patrons que no van fugir van ser reconvertits en treballadors. Es van tancar innombrables petits tallers i es van crear grans naus industrials de fabricació. L’obra de la Fusta Socialitzada va arribar a incloure tot el procés de la producció i la distribució, des del bosc fustaire (serradores, transport, etc.) fins als tallers de fabricació i les botigues confederals de distribució. Les seixanta línies de tramvia de Barcelona van passar a ser dirigides pels 6.500 anarcosindicalistes que treballaven en elles i dies després de la revolució ja funcionaven amb tota normalitat. A més, a Barcelona, que tenia una població de 1.200.000 habitants, els treballadors anarcosindicalistes van col·lectivitzar el comerç a l’engròs, van establir un Comitè de Gestió a l’Escorxador, i es van suprimir els mitjancers. També es va col·lectivitzar el Mercat Central de fruites i verdures i es van suprimir els majoristes permetent-los unir-se a la col·lectivitat com a treballadors.

A la Telefònica de llavors, per ser una empresa estrangera (la Bell d’EUA), se li va aplicar el control obrer nomenant-se un comitè elegit en assemblea de treballadors. La direcció es limitava a portar la comptabilitat i no tenia poder per retirar fons sense el consentiment del Comitè de Control Obrer i els treballadors. També van ser confiscades les sales de teatre, cinemes i la resta d’empreses de l’espectacle. Els antics empresaris van quedar incorporats com uns treballadors més de la plantilla.

En resum, el que van fer els treballadors va ser expropiar a seus expropiadors i en molts casos posar en comú les seves pròpies terres, petits tallers i indústries, i a partir d’aquí van viure en comunisme. En moltes petites poblacions l’abolició dels diners va arribar realment a efectuar-se, ja que, com ja hem dit, s’efectuava “la toma del montón”, és a dir, del magatzem comunal. Les compres dels productes necessaris per la comunitat, així com les vendes o l’intercanvi dels productes de la localitat es realitzava per mitjà de les gestions del Comitè Obrer o de la Junta de la Localitat una vegada que l’assemblea de pobladors havia deliberat i decidit sobre el què es necessitava a la població.

En altres llocs es va instituir una moneda local o comarcal que servia per a l’adquisició dels productes no estrictament necessaris o per a relacionar-se amb els habitants que no pertanyien a la col·lectivitat en aquelles poblacions en les quals hi havia un funcionament econòmic mixt.