18. Amalia Domingo Soler, 1875.

Esriptora lliurepensadora, espiritista, maçona i activista feminista. Va néixer el 10 de novembre de 1835 a Sevilla. Gran part de les seves activitats com escriptora, mèdium, editora i conferenciant es va desenvolupar en el barri de Gràcia.

Va arribar a Barcelona al juliol de 1876 convidada pel seu amic Lluís Llach, que li va oferir una habitació de la seva casa en el carrer Torrijos de la Vila de Gràcia. Pobra d’origen i amb greus problemes de visió, va passar grans penúries en la seva infància i joventut a les quals es va sobreposar per a acabar sent una prolífica escriptora amb el suport econòmic de coneguts i amics que l’estimaven i respectaven. És una de les figures principals del moviment espírita espanyol i internacional que va florir en la segona meitat del segle XIX i començaments del XX.

Amalia es va consagrar a la divulgació de les idees progressistes i reformadores de l’espiritisme enfrontant-se a les nodrides hosts de l’obscurantisme imperant del seu temps. Es va posar en contacte amb els presos de les presons de l’estat, va proclamar la llibertat de consciència enfront del dogma, va desafiar les reaccionàries ires clericals i en els periòdics va polemitzar contínuament amb l’Església Catòlica i els cercles conservadors.

Al maig de 1879 va aparèixer La Luz del Porvenir, la revista més important de Barcelona sobre espiritisme escrita per dones i dirigida a dones de la qual va ser fundadora i directora fins el 1899 i que es va editar amb alts i baixos durant 20 anys. Des de La Luz del Porvenir defensava un teisme de base cristiana però radicalment anticlerical i denunciava constantmen l’església, la seva burocràcia i les seves jerarquies al mateix temps que defensava l’emancipació moral i intel·lectual de la dona i la igualtat de sexes. Ja en el primer número d’aquesta revista va publicar l’article La idea de Dios, que va ser denunciat a les autoritats tot provocant la suspensió del periòdic durant 42 setmanes. Durant la suspensió va ser publicat un substitut, El Eco de la Verdad, que també va ser denunciat per un altre article Els Obrers, de Càndida Sanz, encara que va ser posteriorment absolt. Al costat d’altres dues veïnes de la Vila de Gràcia, l’anarquista Teresa Claramunt i la poetessa i escriptora liberal Ángeles Pérez de Ayala, va fundar la Societat Progressiva Femenina, la segona seu de la qual es trobava també en el carrer Torrijos, en el número 7.

A continuació un extracte de les seves memòries on descriu les seves emocions quan va descobrir la filosofia espírita:

“(…) Al conocer, aunque de modo muy imperfecto, la filosofía espírita (…) aunque asistía a las sesiones sin comprender más que la mitad de las enseñanzas de los espíritus, ¡qué horizontes tan espléndidos vi ante mi pensamiento! Dejé de considerarme cosa animada, y de creerme un ente despreciable e inútil para toda obra buena. Los espíritus en tropel acudían en torno mío y murmuraban en mis oídos: ¡Mujer, escribe, levántate del polvo, que es tuya la inmensidad! Si ciega estás de cuerpo procura recobrar la luz del alma (…) Y si tú quieres, a pesar de tu pobreza y de tu ignorancia, puedes ser útil a la Humanidad, puedes transmitir nuestros pensamientos y decir con absoluta certidumbre que el ciego de hoy será el gran astrónomo del porvenir, que el tullido del presente irá mañana en un globo cruzando la inmensidad. Y lo demostrarás con la metarmofosis que se operará en tí misma. Tú darás luz a los ciegos de entendimiento, tú despertarás a los que duermen con el sueño del crimen, tu voz resonará en los abismos de las penitenciarías y criminales empedernidos llorarán leyendo tus escritos. (…) No llores creyendo que vives en la soledad, tienes muchos espíritus que lamentan tus extravíos de otro tiempo y esperan anhelantes poder llegar a tí. Acorta la distancia que de ellos te separa con tu trabajo, con tu estudio, con tus deseos de practicar el bien. No te creas un desheredado, tienes una herencia fabulosa. ¿Sabes en qué consiste?, en la perfectibilidad de tu espíritu. Tú puedes trabajar, tú puedes enseñar a los que saben mucho menos que tú: y en la misma Tierra, en ese mundo que ha sido para ti en esta existencia, una calle de amargura, puedes crearte una familia numerosa. (…) Esto me decían los espíritus, y los directores de los periódicos espiritistas todos a una me aconsejaban que escribiera, que no desechara la inspiración que me daban los seres de ultratumba, que podía hacer mucho bien a la Humanidad difundiendo entre los humildes los destellos de la verdad suprema.

Arribats a aquest punt ens agradaria fer unes anotacions sobre l’espirtisme.

Els espiritistes conceben l’espiritisme com una filosofia racionalista de conseqüències morals, com una ciència experimental i d’observació; reconeixen els postulats bàsics i adopten plenament el pensament del filòsof i pedagog francès fundador de l’Espiritisme Hippolyte Léon Denizard Rivail (1804-1869), universalment conegut sota el pseudònim d’Allan Kardec.

L’espiritisme proclama el lliure examen en tota la seva amplitud, entenent que les coses que no fossin de raó per a cada qual tampoc poden ser-ho d’obligació ni de devoció. Considera que cap personalitat o obra antiga, actual o futura no ha de ser objecte de veneració exclusiva i incondicional. Es rebutja, per tant, tota tendència de divinitzar a ningú. Tampoc conceben els seus texts com a “únics”, sigui quina fos la grandiositat dels principis enunciats.

D’acord amb el pensament d’Allan Kardec, l’espiritisme rebutja pràctiques tals com la quiromància i la cartomància, els auguris i els horòscops, les endevinacions i els sortilegis, els talismans i els amulets, etc., junt amb totes les fórmules màgiques de xarlataneria nascudes de la superstició i la credulitat i alimentades per la ignorància, així com qualsevol comercialització directa o indirecta amb els ideals espiritistes i la mèdiumnitat. Exclou de les reunions mediúmniques tota exhibició de gests i objectes amb virtuts preteses convencionals, com també qualsevol signe litúrgic que correspongui a un culte determinat.

L’espiritisme no és una religió, és una doctrina filosòfica que té conseqüències religioses, com tota filosofia espiritualista, perquè toca forçosament les bases fonamentals de totes les religions: déu, l’ànima i la vida futura; però no és una religió constituïda, ja que no té culte, ritus, ni temples, i ningú entre els seus adeptes ha pres ni rebut el títol de Sacerdot o Summe Sacerdot.

Allan Kardec, Obres pòstumes

Així, doncs, el contingut o sentit “religiós” de l’espiritisme es diferencia del concepte que tenen les religions principalment per la inexistència de jerarquies a nivell de sacerdots o similar i per l’absència de rituals en qualsevol tipus de reunió espiritista.

En conseqüència, sense discórrer sobre el significat íntim del vocable religió, però “no tenint l’espiritisme cap dels caràcters d’una religió, en el sentit corrent del vocable, és pel que l’espiritisme es diu simplement Doctrina Filosòfica i Moral”. (Revue Spirite, Allan Kardec, 1868)

A fi d’evitar confusió de conceptes i falses apreciacions es recomana l’ús de l’expressió Filosofia Espiritista, expressió bastant suficient i no subjecta a controvèrsia.

Fent un resum, els postulats bàsics de l’espiritisme, segons recull a la seva publicació el Centre Barceloní de Cultura Espiritista, són:

1. Existència de Déu: causa primera, arrel de tot el que existeix. “La idea de Déu és inseparable de la idea de Llei (Després de la mort, Léon Denis)

2. Preexistència i persistència eterna de l’esperit: existim abans de néixer i continuem vivint després de la mort.

3. Reencarnació: infinitat de fases en la vida permanent de cada ser. Pluralitat d’existències corporals.

4. Mèdiumnitat: és la capacitat que tenim els éssers humans -més aguditzada en aquells que anomenem mèdiums- de relacionar-nos amb el pla espiritual.

5. Pluralitat de mons habitats: és un absurd antropocentriste negar les possibilitats de vida en altres planetes, sistemes o galàxies, en les seves diferents formes d’expressió segons les seves pròpies circumstàncies. La vida és una constant universal.